Txell Miras (Sabadell, 1976) parla sense embuts: ‘La moda és un monstre. Diferenciar-se és molt difícil’. Tanmateix, la dissenyadora, llicenciada en Belles Arts i formada en moda a Barcelona i Milà, ha fet de la divergència virtut i ha aconseguit guanyar-se el respecte del ram pel vessant de l’inconformisme.

Miras no es planteja la moda com un camí per enaltir la bellesa femenina. Tampoc té cap interès a afirmar el glamour i el cantó sexy de la dona, explotat obsessivament per la indústria. El seu concepte de disseny insubmís pot deformar el cos, canviar-ne les proporcions i els volums; fragmentar-lo. L’objectiu és l’objecte, la peça; la comoditat no és la prioritat. Vol crear un misteri a través de la roba, cobrir de nou la dona per explorar nous significats en el seu cos, sense frivolitats ni focs artificials. Sempre clara i directa, confessa que treballa sobre el terreny que coneix millor: ‘Faig dona perquè sóc dona. Fer home seria haver d’interpretar l’home’, una altra declaració de principis en un món on els codis de la feminitat han estat tradicionalment decretats gairebé en exclusiva pels modistes homes.

Miras, doncs, planta cara al ‘monstre’ amb armes pròpies, i aquesta actitud en la diferència se li ha reconegut des de dins i fora del país. El mateix any en què debuta a la Barcelona Fashion Week (2003), la Camera Della Moda Italiana ja la va considerar l’estudiant de moda més prometedora d’Itàlia; també va rebre el premi Lancôme a la millor dissenyadora jove de l’any 2005 i, amb només 30 anys, la Cambra de Comerç de Barcelona li va atorgar el guardó ‘Barcelona és moda’ al millor professional del sector, reconeixent-li la consagració en el camp del que ella anomena obertament i freda ‘el negoci’ de la moda. Perquè la moda, per ella, des del punt que hi intervé la voluntat de vendre, no pot qualificar-se com a art. Encara que, en casos excepcionals, pugui esdevenir un dels múltiples mitjans d’expressió de què es val l’art en les seues diverses facetes.

El procés de disseny de Txell Miras, però, sí que revela el seu pas acadèmic per la disciplina artística: comença amb una idea abstracta i li va donant forma i volum sobre el teixit. El concepte dels seus vestits-objecte pot sorgir de les fonts més diverses: Duchamp, Kafka, Beuys, Bergman, Nick Cave, Gary Hill, etcètera. Són deixos d’una interdisciplinaritat que, al marge del que és estrictament moda, la porten a experimentar amb ready-mades, il·lustracions, pintura, fotomuntatges i fins i tot curtmetratges, com Ànsia i calma (2003) o el recent Immersió (2007). Moltes de les seues presentacions tenen un important component cinematogràfic, amb muntatges i atmosferes que reforcen el concepte dels dissenys. La col·lecció amb què debutà el 2003 a la desapareguda Passarel·la Gaudí, per exemple, estava inspirada en la pel·lícula Persona, d’Ingmar Bergman; altres, com Reading Orlando (2008), al·ludeixen a l’ambigüitat sexual suggerida en aquesta obra de Virginia Woolf, o parteixen de la idea de vestuari per a un circ, com Balances (2007-2008). La música n’és un ingredient essencial, capaç de mantenir el públic sense respiració davant del caminar programat de les models.

Actualment, Miras treballa entre Terrassa i Milà. A Terrassa hi té l’estudi, on hi desenvolupa en solitari els dissenys més personals sense limitacions creadores, mentre que a Milà fa la col·lecció de dona de Neil Barrett amb el suport d’un equip i sota les directrius del dissenyador. El mateix Barrett va ser qui la va animar a crear la marca que, des de 2004, regenta amb el suport d’Ivan Caparrós, encarregat de la part més prosaica del negoci.

Txell Miras viu la contradicció de compondre una roba que no està destinada a aconseguir grans vendes, mentre que la seua voluntat d’expressar-se lliurement demana l’acceptació del mercat per poder-s’hi guanyar la vida. Amb tot, Miras és tossuda, i no li tremola la veu a l’hora de proclamar el seu rebuig envers el sistema de temporades imposat per les multinacionals: no entén el disseny com un canvi d’estil constant i s’hi rebel·la activament amb la decisió de preparar una única col·lecció a l’any o amb la seua última presentació Le grande déjà vu (Passarel·la 080, 2008), que convida a la reflexió sobre la tirania salvatge que exerceixen les tendències sobre les creacions. Advocar per la persistència en un món tan efímer com el de la moda és un altre acte de rebel·lia no apte per a ments complaents. I Txell Miras, definitivament, s’ho pot permetre.