El físic Sergi Jordà (Madrid, 1961) ha col·laborat amb La Fura dels Baus, amb el grup Konic Thtr i amb el polifacètic Marcel·lí Antúnez. Aquest professor i director de postgrau en programació no només pensa en àtoms, també composa música electrònica per a pel·lícules, espectacles teatrals i de dansa. El científic Sergi Jordà ja ha editat dos CD amb el grup FMOL i demostra, un cop més, que art i ciència van de la mà. Res de nou. Stephen Hawking ja ha deixat escrit que la intuïció, aquest intangible tan poc cartesià, és indispensable per poder descobrir l’univers. Sergi Jordà no està sol, doncs, i forma part d’una ja centenària tradició d’artistes-científics, o científics-artistes. Els exemples són incontestables: Leonardo Da Vinci era pintor, però també enginyer; l’escriptor Arthur C. Clark va esculpir-se la fama amb la novel·la 2001: una odissea a l’espai, però tenia formació de tècnic en telecomunicacions; i tothom coneix els gravats impossibles d’Escher, però sovint oblidem que tenia estudis d’arquitectura.

Sergi Jordà va començar a programar ordinadors quan tenia 21 anys, el mateix dia que va escoltar, en la prehistòria dels discs de vinil, un treball de Laurie Anderson, pionera dels ordinadors dalt de l’escenari –i ambaixadora de la poesia catalana a Nova York–. El físic-músic Sergi Jordà va abandonar el saxo perquè estava avorrit de memoritzar partitures i moviments. Això ho poden fer molt millor els ordinadors que els humans, afirma. Que memoritzin ells! Des que Jordà va silenciar el saxo per poc humà, l’instrument d’aquest físic ha estat l’ordinador. Amb els Clónicos, a Madrid, tocava l’ordinador, cassettes manipulats i tocadiscs i amb Marcel·lí Antúnez va descobrir l’art multimèdia sense tenir referents de cap mena. Van crear Joan, l’Home de Carn, un robot fet de carn de porc. Després, tots dos viatjant per Europa, van adonar-se, humils, que no eren els primers artistes multimèdia del món. N’hi havia que ja havien arribat abans.

No ha estat el primer, però la fama, o si voleu el reconeixement, li ha arribat amb força a Sergi Jordà. I el salt l’ha fet gràcies al Reactable, instrument que ell ha inventat amb tres persones més (Martin Kaltenbrunner, Günter Geiger i Marcos Alonso), des del Grup de Tecnologia Musical de l’Institut Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Intentar definir aquest instrument i res és el mateix. És imprescindible veure’l per saber de què parlem: el Reactable és una taula gran on fregant-hi peces geomètriques al damunt es creen sons electrònics, sons que s’afegeixen a bases de ritmes repetitius, ritmes i sons que al seu temps creen llums i imatges. La fama, a Sergi Jordà, li ha vingut gràcies al fet que la reconegudíssima Björk ha fet servir el Reactable en la seva gira Volta.

Però el Reactable no només és un èxit gràcies a la Björk. No. Si el fenomen Reactable funciona és perquè és un instrument electrònic que poden fer servir els no iniciats, de la mateixa manera que no cal ser mecànic per conduir un cotxe. L’èxit del Reactable són els seus sensats objectius. En paraules dels seus mateixos creadors, el Reactable ha de ser un instrument intuïtiu de tocar (zero instruccions, cap manual), instrument que fins i tot ‘els nens puguin aprendre a tocar’; ha de ser un aparell que es pugui tocar en grup i de manera remota; ha de ser, també, i sobretot per als més iniciats, un repte tocar-lo. I funciona: el vídeo de demostració que hi ha penjat a Internet ha rebut ja més d’un milió de visites.

‘Vull que es pugui improvisar tocant música amb un ordinador de la mateixa manera que un guitarrista pot fer-ho amb la guitarra: fàcil, sense haver d’assajar hores abans’, afirma Sergi Jordà, aquest autoproclamat lutier digital. Només falta temps perquè el lutier, que té corda per a estona, es guanyi més respecte i més reconeixement gràcies a la Björk, a totes les Björks del món. Treballa per a elles.